Yo no soy un patriota

Jo no sóc un patriota

Jo no sóc un patriota[1]. Les banderes quasi sempre em fan nosa. La d’Espanya per no haver estat capaç de deixar d’associar-la al passat i al règim que ens la ficava fins a la sopa i de males maneres. I d’aquest rebuig a pàtries i banderes vaig anar creant-me un sentiment d’interès i afecte per les persones i els paisatges, sense mirar si estaven a una banda o altra d’una frontera.La bandera Catalana, entre prohibida i proscrita, em resultava amable perquè li atorgava la representativitat d’un espai reprimit. Però a poc a poc, a mida que la seva presència es normalitzava es va convertir en una bandera que em resulta també el símbol que aplega uns que van contra altres. Que veuen línies al terra, que admiren els paisatges condicionats pel cantó de la ratlla on estan. I a mi, això, m’allunya.

 

Però ens toca viure en un lloc i de manera organitzada. I sembla ser que hi ha un escenari que preveu que hàgim de pronunciar-nos respecte sota quina autoritat administrativa volem viure. I a mi aquesta pregunta em manté lluny del que jo aspiro. M’és igual que em canviïn les tapes del passaport. La meva llengua materna és el Castellà i la llengua paterna de les meves filles és el Català. Però ningú no parla, o molt pocs, de quines coses canviaran en les relacions amb les persones i amb l’entorn si es fa l’esforç, sembla que majúscul, de crear un nou estat.  Només preocupa si ens haurem d’aturar al límit territorial per identificar-nos abans de creuar la frontera, o on jugarà el Barça, o si vendrem cava més enllà de Fraga. No es parla de la sanitat, l’educació, els serveis socials, la seguretat o el medi ambient del nou estat. Serem a l’OTAN amb exèrcit propi? Amb un sistema financer com l’actual? Traduirem al català les directives europees actuals? A mi el debat que m’interessa és aquest.

 

Però visc on visc. Veig el que veig i ho interpreto com sé. I llavors sento comentaris i llegeixo missatges que et fan veure que el component irracional és molt i molt present en el col·lectiu social. I veig la facilitat amb que es perd el respecte a les persones, com s’entra en el terreny de l’insult, de la rancúnia i, sobre tot, d’interessos econòmics i materials força inconfessables. I en aquest paquet hi som tots. Els d’un cantó i els de l’altra, els qui no volem cantó, els qui no saben on són i els qui passaven per enllà. Ciutadans corrents, professionals, polítics,...Tots.

 

Els debats són bons. Fan avançar el pensament. Mouen la societat. Benvingut sigui el debat! Però el meu vull que estigui en cercar l’organització jurídica i administrativa que afronti les necessitats de les persones i del Medi des d’una posició de justícia social, d’Equitat, de Llibertat , de Respecte i de Sostenibilitat. Si la proposta que més s’atansa al que em sembla un millor model social està a l’est de l’Ebre, que és possible, molt bé. Pel contrari, si la proposta no millora o empitjora el model social actual, que també és possible, per mi llavors no caldria iniciar cap aventura.

 

No obstant això sóc al vaixell i navegaré amb els veïns els mars que ens trobem. I qui sap com ens direm, o com ens diran, demà per nomenar-nos col·lectivament. Mentre donem algun pas cap a la felicitat no haurà estat una vida buida.

 



[1] “Persona que estima profundament la seva pàtria". Enciclopèdia Catalana

.

Escribir un nuevo comentario: (Haz clic aquí)

123miweb.es
Caracteres restantes: 160
Aceptar Enviando...

Josep Mª Yarto | Respuesta 21.10.2014 16.28

Bravo, totalment d'acord amb aquest escrit (2012). Crec que dos anys després no ha variat gens la questió de fons.

Ver todos los comentarios

Comentarios

07.10 | 11:31

Sempre són d'agraïr les teves reflexions.

...
04.10 | 22:10

Dale Paco que te leemos!

...
04.10 | 15:26

T'esperàvem amb ganes...

...
04.10 | 07:25

Es veu que totes aquestes reflexions que presentes et feient de tap.
Estem visquem unes situacions tant preocupants que, crec, costa ordenar-les

...