Pobresa i Escola

Pobresa i Escola

POBRESA I ESCOLA

I ara amb les dades a la mà.

Quan les suposicions i creences es tradueixen en dades estàs una mica més a prop  de poder posar cara o nom als problemes. I encara que la hipòtesi confirmada signifiqui l’existència d’un determinat problema, per tant d’alguna cosa no desitjable, podem pensar que hem fet un pas en la bona direcció per resoldre el problema en qüestió. Per que si les dades són bones i fiables, ningú no podrà negar la seva existència.

En aquestes darreres setmanes he estat llegint, subratllant i mirant amb deteniment el volum que ha publicat la Fundació Jaume Bofill “L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2011.”[1] Publicació feta sota la direcció de Miquel Martínez Martín i de Bernat Albaigés Blasi. És un text dividit en 5 parts i on aporten el seu treball un grup de 17 professionals de reconegut prestigi.

Els temes que aborda l’Anuari són variats i de gran interès , per la qual cosa recomano la seva lectura a tots els qui tinguin interès pel món de l’Educació en general i de les Polítiques Educatives o de la Sociologia de l’Educació en particular.

Però avui, en aquest espai, vull retornar al que deia al començament d’aquesta reflexió. La lectura d’aquest estudi m’ha ratificat, amb dades, un convenciment que jo, i molts d’altres, tenim  i que citant textualment un paràgraf d’aquesta obra podem definir així: “Hi ha una relació clara entre els indicadors socioeconòmics i els indicadors de fracàs escolar: en general els territoris amb un PIB per càpita més elevat o amb una pobresa relativa més baixa són els que presenten una prevalença més baixa de l’abandonament escolar prematur.”[2]

L’estudi, a més, documenta cóm el factor “immigració” a Catalunya suma risc de fracàs escolar, incrementant en 28 punts el risc d’abandonament escolar prematur dels immigrants respecte els nacionals. Amb una dada complementària que convé posar a la llum: l’abandonament escolar prematur dels nacionals és 6 punts més gran a les escoles públiques que a les privades per efecte de l’origen social segons el sector d’escolarització.

I en l’etern dilema de l’escola pública i l’escola concertada (no em refereixo a la privada sense fons públics en aquest escrit) crec que cal tenir en compte el que la investigació demostra. Transcric un altre paràgraf de l’Anuari: “ La segregació escolar conforma un altre mecanisme de reproducció de desigualtats socials d’origen. Les dades constaten que Catalunya  encara té, malgrat que s’intenta que disminueixi, nivells significatius de segregació escolar, i també que aquesta segregació escolar esdevé més perjudicial per a l’alumnat socialment menys afavorit, especialment com a efecte de la seva concentració en determinats centres. L’heterogeneïtat social a les aules, lluny de perjudicar l’alumnat amb millor rendiment, com sovint es pensa, no té efectes sobre els seus resultats educatius i en canvi beneficia l’alumnat amb és dificultats educatives.”[3]

Cal, doncs, que entre els gestors polítics de l’educació, a tots els nivells, quedi clar que cal integrar aquesta lliçó a les polítiques educatives que s’articulin per solucionar els problemes d’abandonament prematurs del sistema educatiu.

I per tant cal intensificar, i més en moments com l’actual on es parla d’índex altíssims de pobresa, especialment greus per als infants, les polítiques de beques, de reforç escolar, de tutoria, d’escola de pares, de beques de menjador, de transport escolar, d’accés a biblioteques i a la xarxa, etc. Per que si bé l’escola i el sistema educatiu no són l’instrument de resolució de la crisi econòmica a curt termini, si que hi ha dades objectives i contrastades que permeten afirmar que la mobilitat social i la millora de les expectatives personals i professionals passen per l’èxit escolar.  I que per aquells infants i joves que parteixen amb desavantatge  cal facilitar-los els instruments que els permetin mantenir-se dins el sistema possibilitant, així, l’èxit escolar com a pas previ de l’èxit personal.

I d’altra banda i respecte al “dret a triar l’escola dels seus fills” que reivindiquen alguns sectors de la societat, amagant-se, en molts casos, a sota el desig de preservar-los de companys d’aula immigrants i/o d’extracció social, econòmica i cultural més baixa cal tallar-lo definitivament, al menys en l’escolaritat pagada amb diners públics, doncs aquesta segregació no els millora el rendiment escolar i empitjora el dels alumnes desfavorits quan són un percentatge elevat dins l’aula. I jo m’atreviria a dir que els qui promouen la segregació limiten l’educació dels seus fills al privar-los del contacte i de la relació amb uns companys que viuen altres realitats de la seva mateixa comunitat. Un repartiment equilibrat de la població a les escoles és una mesura gratuïta des del punt de vista econòmic i que aporta molt valor de retorn a la societat.

Barcelona, 3 de desembre de 2012

 

[1]Miquel Martínez Martín i Bernat Albaigés Blasi (directors) (2012). “ L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2011.” Fundació Jaume Bofill, col·lecció Polítiques núm. 75

[2] Op. Cit. Pàg. 54

[3] Op.cit. Pàg. 328

 

 

 

 

POBREZA Y ESCUELA

 Y ahora con los datos en la mano.

Cuando las suposiciones y creencias se traducen en datos, se está un poco más cerca de ponerles cara o nombre a los problemas. Y aunque la hipótesis confirmada signifique la existencia de un problema determinado, por tanto de algo no deseable, podemos pensar que hemos dado un paso en la buena dirección para resolverlo. Porque si los datos son buenos y fiables nadie podrá negar su existencia.

En estas últimas semanas he estado leyendo, subrayando y mirando detenidamente el volumen que ha publicado la Fundació Jaume Bofill “L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2011.”[4] Publicación realizada bajo la dirección de Miquel Martínez Martín y de Bernat ALbaigés Blasi. Es un texto dividido en 5 apartados al que aportan su trabajo un grupo de 17 profesionales de reconocido prestigio.

Los temas que aborda el Anuario son diversos y de gran interés, por lo que recomiendo su lectura a todos aquellos que tengan interés por el mundo de la Educación en general y de las Políticas Educativas o de la Sociología de la Educación en particular.

Pero hoy, en este espacio, quiero volver a lo que ya comentaba al inicio de esta reflexión. La lectura de este estudio me ha ratificado, con datos, en una convicción que yo, y muchos otros, tenemos y que, citando textualmente un párrafo de esa obra, podemos definir así: “ Hay una relación clara entre los indicadores socioeconómicos  y los indicadores de fracaso escolar: en general los territorios con un PIB per cápita más elevado o con una pobreza relativa más baja son los que presentan una prevalencia más baja de abandono escolar prematuro.”[5]

El estudio, además, documenta de qué manera el factor “inmigración” en Catalunya suma riesgo de fracaso escolar, incrementando en 28 puntos el riesgo de abandono escolar prematuro de los inmigrantes frente a los alumnos nacionales. Con un dato complementario que conviene sacar a la luz: el abandono escolar prematuro de los alumnos nacionales es 6 puntos mayor en las escuelas públicas que en las privadas por el efecto del origen social según el sector de escolarización.

Y en el eterno dilema de Escuela Pública y Escuela Privada (no trato en esta reflexión de la escuela privada sin fondos públicos)  creo que hay que tener en cuenta esta aportación que esta investigación demuestra. Transcribo, con traducción personal mía, otro párrafo del Anuario: “La segregación escolar conforma otro mecanismo de reproducción de desigualdades sociales de origen. Los datos constatan que Catalunya todavía tiene, a pesar que se intenta disminuir, niveles significativos de segregación escolar, i también que esta segregación resulta más perjudicial para el alumnado socialmente más desfavorecido, de manera especial como resultado de su concentración en determinados centros. La heterogeneidad social en las aulas, lejos de perjudicar al alumnado con mejor rendimiento educativo, como a menudo se cree, no tiene efectos sobre sus resultados académicos y, por el contrario, beneficia al alumnado con mayores dificultades educativas.”[6]

Es preciso, pues, que entre los gestores de las políticas educativas, en todos los niveles, quede claro que hay que integrar esta lección en las políticas educativas que se articulen para solucionar los problemas de abandono prematuro del sistema educativo.

Por lo tanto hay que intensificar, y más en momentos como el actual donde se dan índices elevadísimos de pobreza, especialmente graves para los niños, las políticas de becas, de refuerzo escolar, de tutorías, de escuelas de padres, de becas de comedor, de transporte escolar, de acceso a bibliotecas y a la red, etc. Porque aunque la escuela y el sistema educativo no son el instrumento de resolución de la crisis económica a corto plazo, si que hay datos objetivos y contrastados que permiten afirmar que la movilidad social y la mejora de las expectativas personales y profesionales pasan por el éxito escolar. Y que para aquellos niños/as y jóvenes que parten con desventaja hay que facilitarles instrumentos que les permitan mantenerse dentro del sistema posibilitando, así, el éxito escolar como paso previo del personal.

Y por otro lado y en relación al “derecho a escoger la educación de los hijos” que reivindican algunos sectores de la sociedad, escondiendo, en muchos casos, bajo esta petición el deseo de preservarlos de compañeros de aula inmigrantes y/o de extracción social, económica y cultural más baja hay que cortarlo definitivamente. Al menos en la escolaridad pagada con dinero público, ya que esta segregación no mejora los resultados académicos de los más favorecidos y empeora la de los que parten con desventaja, cuando representan un porcentaje elevado en las aulas. Y yo me atrevería a decir que los que promueven la segregación limitan la educación de sus hijos al privarlos del contacto y de la relación con unos compañeros que viven otras realidades que se dan en su misma comunidad.

Un reparto equilibrado de la población en las escuelas es una medida gratuita desde el punto de vista económico y que aporta mucho valor de retorno a la sociedad.

Barcelona, 3 de diciembre de 2012



 

 

[4]Miquel Martínez Martín i Bernat Albaigés Blasi (directores) (2012). “ L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2011.” Fundació Jaume Bofill, colección Polítiques núm. 75

[5] Op. Citada, Pág. 54. Es una traducción literal al castellano de F. Balagué.

[6] Op. Citada, Pág. 328 Es una traducción literal al castellano de F. Balagué.

Escribir un nuevo comentario: (Haz clic aquí)

123miweb.es
Caracteres restantes: 160
Aceptar Enviando...

Conxi | Respuesta 06.12.2012 20.41

Interessantíssima aportació

Rosa Rodríguez | Respuesta 06.12.2012 20.02

Excel·lent reflexió sobre la manca d'equitat en el sistema educatiu actual.

Gloria | Respuesta 04.12.2012 21.51

Solo puedo decir "Paco for President". En serio!!

Pere Peris Morancho | Respuesta 04.12.2012 21.18

Gràcies per enfocar temes que, tot i ser importants, no els veiem ni escoltem en fòrums que tracten els "grans temes diaris"

C. Ainciburu | Respuesta 04.12.2012 14.56

Muy interesante contar con datos que avalan lo que tantos creemos

Ver todos los comentarios

Comentarios

04.12 | 20:01

Paco, com sempre, posant el dit a la llaga. Tens molta raó i cada vegada son més els que estan veient la injustícia de la Justícia.
Hem d’actuar!

...
04.12 | 16:18

Totalment d'acord. !!!

...
04.12 | 16:17

Sincerament no us veig a cap dels dos com a jubilats, doncs sempre teniu una gran preocupació activa per la vida i el benestar dels altres. Una abraçada

...
19.11 | 13:56

Ya sabes que tienes una oferta para hacer voluntariado como agente literario

...