Una propuesta de equidad

Una proposta d’equitat

Som molts els qui ens demanem què es pot fer per donar alguna resposta a la situació social, política i econòmica que estem vivint. Són moltes les converses, xerrades, escrits i comentaris que coincideixen en que “això no pot ser”, que “això ha de canviar”, que “és injust”, que “és al·lucinant”,... etc.

Tampoc no es veuen als partits polítics clàssics respostes que satisfacin la ciutadania. I l’aparició de noves coalicions electorals a alguns territoris apunten la necessitat de tenir a l’agenda política respostes clares i contundents als problemes que afecten la població d’una manera més greu i extrema: les hipoteques, els desnonaments, l’atur, l’accés als serveis públics de qualitat, l’espoli via privatització del patrimoni públic, etc.

Però no acabem de trobar propostes concretes que encarrilin la situació actual cap a un marc de relacions més just, més equitatiu, que no suprimeixi els al·licients i incentius a la innovació, l’esforç i l’enginy que moltes persones posen a la seva activitat, però que acabin també amb les realitats abusives que s’han donat i que es donen.

En una conversa recent amb un amic varem estar parlant de la situació que vèiem des de la nostra realitat quotidiana. L’un a Pamplona i l’altre a Barcelona. I amb totes les diferències que dóna una taxa d’atur més gran a Barcelona i les realitats polítiques de cada lloc, varem veure que hi ha unes similituds als processos de privatització que impulsen els governs, en les retallades als serveis a les persones, en el desemmascarament de conductes reprovables per antiètiques i probablement il·legals de gestors de Caixes d’Estalvis; de representants d’administracions públiques a negocis tèrbols, amb informació privilegiada i, potser, amb suborns i prevaricacions. El repàs que varem fer a aquests temes, CAN, CAM, Pallerols, ITV, Bárcenas, Gurtel... ens va dur en un primer moment a les lamentacions i improperis que molts diem en els temps que corren. Però aviat varem passar a la pregunta:  què es pot fer?, quines altres propostes poden fer-se?

Tot xerrant varem veure que coincidíem en uns quants criteris que, resumidament, són aquests:

El model social implantat després de la Revolució Russa i les seves variants posteriors ens sembla un frau i no va aconseguir dinamitzar les societats on es va implantar.

  • El capitalisme ha estat un promotor d’injustícia, desigualtat i, com diu un informe del BICE per a l’Amèrica Llatina, a partir de la caiguda del mur de Berlín es va créixer en la seva prepotència i es va extremar en les seves accions. I ara viu una crisi que fa pagar als més febles, com sempre ha fet.
  • Els éssers humans funcionem amb estímuls i incentius de reconeixement. No tothom té les mateixes capacitats i aptituds ni tothom posa el mateix interès i empenta a la seva vida i a les seves activitats. Trobem justificat que a desigual aportació és legítima una desigual retribució.
  • Coneixem alguns exemples d’empreses d’èxit que ens són pròximes o que fins i tot hi hem col·laborat, i que als seus estatuts tenen estipulada una limitació de les franges salarials que oscil·len, d’1  a 6 ala cooperativa Mondragón o d’1 a 3 a PAUMA, S.L. per posar dos exemples. Una, la cooperativa Mondragón, és un grup industrial gran i potent que competeix als mercats amb empreses que cotitzen en la Borsa  i que es regeixen per les teories econòmiques més lliberals. I aconsegueix ser un grup competitiu que respon perfectament, fins i tot en la crisi actual, i que manté un nivell elevadíssim de fidelitat dels seus executius. I tot això sense oferir salaris on el qui més guanya mai supera en 6 vegades el sou del treballador que menys guanya de l’empresa. I PAUMA, una S.L. amb més de 150 treballadors que treballa, principalment, en el terreny dels serveis socials i l’educació ambiental per a les administracions públiques de Navarra, ajuntaments i govern, per a fundacions i la universitat i on, amb un ventall teòric màxim de salari d’1 a 3, en l’actualitat la diferència màxima és de 1 a 2’5, mantenen uns índex de satisfacció dels seus treballadors que en una darrera enquesta fixa que el 74’1 dels empleats està satisfet o molt satisfet. I això són només dos exemples dels molts que n’hi ha que ens permeten creure que és possible establir límits a les diferències salarials. Acabar amb salaris escandalosament elevats i que no es justifiquen per l’aportació de l’executiu a l’empresa. Però al mateix temps permet mantenir un escalat econòmic als salaris que no anul·li interès per prosperar i que recompensi la dedicació, l’esforç o l’aportació dels treballadors a l’empresa.

Hi ha diversitat d’opinions i d’exemples pràctics sobre quin ha de ser el marge d’aquestes bandes salarials. Partint de la retribució mínima que fixa el SMI (Salari Mínim Interprofessional) i que per al 2013 està fixat en 9.034,2 €/any bruts, el que vol dir 14 pagues de 645,30 €, no sembla massa demanar que no es sobrepassi en la retribució total (sou, incentius, complements en espècies, objectius, etc.) dels millors retribuïts a les empreses i corporacions aquesta xifra del SMI multiplicada per 14, es a dir 126.588,- euros bruts, o el que és el mateix a 9.042 euros mensuals per 14 pagues.

Hi ha altres temes que creiem hauran de tenir alguna limitació. Pot ser il·limitada la capacitat de generar benefici d’una inversió? L’estalvi que hom genera al llarg de la vida és legítim que sigui heretable sense més limitacions que les actuals? Els drets bàsics de salut, habitatge, educació, dependència, poden ser objecte de lucre privat?

Segur que d’aquests temes i d’altres tornaré a parlar i a discutir amb els meus amics i confio que us els podré explicar en altres escrits. Però la intenció és suggerir mesures concretes per variar la situació actual, profundament injusta i anar reomplint les escletxes obertes a la nostra societat.

Barcelona, 21 de maig de 2013  

 

 

Una propuesta de equidad

Somos muchos los que nos preguntamos qué se puede hacer para dar alguna respuesta a la situación social, política y económica en la que estamos viviendo. Son muchas las conversaciones, charlas, escritos y comentarios que coinciden en que “esto no puede ser”, “esto tiene que cambiar”, “es injusto,”, “es alucinante,“….” etc.

Tampoco se ven en los partidos políticos clásicos respuestas que satisfagan a la ciudadanía. Y la aparición de coaliciones electorales nuevas en algunos territorios apuntan a la necesidad de tener en la agenda política respuestas claras y contundentes a los problemas que afectan a la población de una manera más acuciante y extrema: las hipotecas y los desahucios, el paro, el acceso a servicios públicos de calidad, el expolio vía privatización del patrimonio público, etc.

Pero no acabamos de encontrar propuestas concretas que encarrilen la situación actual hacia un nuevo marco de relaciones más justo, más equitativo, que no suprima los alicientes e incentivos a la innovación, el esfuerzo y el ingenio que muchas personas ponen en su actividad pero que acaben, también, con las realidades abusivas que se han dado y que se dan.

En una reciente conversación que tuve con un amigo, estuvimos hablando de la situación que veíamos desde nuestra día a día. Uno en Pamplona y el otro en Barcelona. Y con todas las diferencias que dan una tasa de paro mucho mayor en Barcelona, y las actualidades políticas de cada sitio, vimos que hay muchas similitudes en los procesos de privatización que los gobiernos impulsan, en los recortes a los servicios a las personas, en el desenmascaramiento de conductas reprobables por antiéticas y probablemente ilegales de gestores de cajas de ahorros y de representantes de administraciones públicas en negocios turbios, con información privilegiada y, quizás, con cohechos y prevaricaciones. El repaso que fuimos dando a estos temas, CAN, CAM, Pallerols, ITV, Bárcenas, Gurtel,… nos llevó en un primer momento a los lamentos e improperios que muchos decimos en estos tiempos. Pero pronto pasamos a la pregunta ¿qué se puede hacer?, ¿qué otras propuestas pueden hacerse?

Vimos que coincidíamos en unos cuantos criterios que, resumidamente, son estos:

 

  • El modelo social implantado después de la revolución rusa y sus variantes posteriores nos parecían un fraude y no consiguieron dinamizar a las sociedades donde se implantaron.
  • El capitalismo ha sido un promotor de injusticia, desigualdad y, como dice un informe del BICE para América latina, a partir de la caída del Muro de Berlín se creció en su prepotencia y se extremó en sus acciones. Y ahora vive una crisis que hace pagar, como siempre, a los más débiles.
  • Los humanos funcionamos con estímulos e incentivos de reconocimiento. No todo el  mundo tiene las mismas capacidades y aptitudes, ni todo el mundo pone el mismo interés y empeño en su vida y en sus actividades. Creemos justificado que a desigual aportación es legítima una desigual retribución.
  • Conocemos algunos ejemplos de empresas de éxito, que las tenemos cerca e incluso con alguna colaboramos o hemos colaborado, y que en sus estatutos tienen estipulada una limitación de las bandas salariales que oscilan de 1 a 6, en la cooperativa de Mondragón, o de 1 a 3 en Pauma, S.L., por poner dos ejemplos. Una, la cooperativa Mondragón,  es un grupo industrial grande y potente que compite en los mercados con empresas que cotizan en Bolsa y que se rigen por las teorías económicas más liberales y consigue ser un grupo que responde perfectamente, incluso en la crisis actual, y que mantiene unos niveles de fidelidad de sus ejecutivos elevadísimo, y todo ello sin ofrecer salarios que sea más de 6 veces superiores entre el mejor retribuido y el trabajador menos cualificado y con el nivel salarial más bajo. Y Pauma, una S.L. con más de 150  empleados que trabaja, principalmente, en el terreno de los servicios sociales y la educación ambiental para las administraciones públicas de Navarra, ayuntamientos y gobierno, para fundaciones y universidades y donde, con un abanico teórico máximo de 1 a 3 en los salarios, en la actualidad está entre 1 y 2’5, mantienen unos índices de satisfacción de sus trabajadores que una última encuesta de satisfacción refleja que el 74,1 de los empleados está satisfecho o muy satisfecho. Y esto son sólo dos ejemplos de los muchos que hay que nos permiten creer que es posible establecer límites a las diferencias salariales. Acabar con salarios escandalosamente elevados y que no se justifican por la aportación del ejecutivo a la empresa. Pero al mismo tiempo mantener un escalado económico en los salarios que no anule el interés por prosperar y que recompense la dedicación, esfuerzo o aportación de los trabajadores a la empresa.

Hay diversidad de opiniones y de ejemplos prácticos sobre cuál ha de ser el margen de esas bandas salariales. Partiendo que la retribución mínima la marca el SMI (Salario Mínimo Interprofesional)  y que para el 2013 está fijado en 9.034,2 euros/año brutos, lo que equivales a 645,30 euros en 14 pagas a jornada completa, no parece que sea demasiado pedir que no se sobrepase en la retribución total (sueldos, incentivos, complementos en especies, objetivos, etc.) de los mejor retribuidos en empresas y corporaciones de esa cifra del SMI multiplicada por 14, es decir 126.588 euros brutos al año, lo que equivales a 9.042 euros brutos por 14 pagas.

Hay otros temas en los que a nuestro juicio hay que poner alguna limitación. ¿Ha de ser ilimitada la capacidad de generar beneficio de las inversiones? Y ¿el ahorro que uno genera a lo largo de su vida es legítimo que sea heredable sin más limitaciones que las actuales? Y ¿los derechos básicos, la salud, la vivienda, la educación, pueden ser objeto de lucro privado?

Seguro que en próximas tertulias hablaremos de estos temas y espero poderos explicar como lo vemos en futuros artículos. Pero está claro que hay que ir proponiendo medidas concretas que frenen y reduzcan las inmensas brechas abiertas en nuestra sociedad.

 

Barcelona, 21 de mayo de 2013

 

 

 

Escribir un nuevo comentario: (Haz clic aquí)

123miweb.es
Caracteres restantes: 160
Aceptar Enviando...

Eduard | Respuesta 07.10.2013 16.02

que lluny estem d'extendre aquests bons exemples

Anna Bala | Respuesta 24.05.2013 20.58

Molt interessant! Gràcies

juliofo | Respuesta 24.05.2013 00.47

Muchas gracias por proponer el Salario Máximo Profesional. Creo que es una idea que hay que comenzar a extender.

Ver todos los comentarios

Comentarios

07.11 | 15:15

El Penedès a la tardor és una meravella.......ahí lo dejo.

...
07.11 | 13:24

Veig que saps vatjar, val la pena. Les teves descripcions engresquen.

...
07.11 | 09:11

Entran ganas de hacer planes ya para la última semana de octubre del 2020.
¿Quién ha visto sin temblar
un hayedo en un pinar?
(A. Machado)

...
06.11 | 21:35

Bona tardor, amic ¡¡¡

...