Adaptar-se

Adaptar-se a la vida

 

 

No és tan fàcil anar-se adaptant a les noves situacions. Pot ser l’edat. Té la seva lògica que l’acumulació d’anys i, per tant, d’hàbits, costums manies,… em faci ser més refractari als canvis que arriben i que se’t posen al davant deixant poques, o cap, opcions d’ignorar-los. També deu dependre de si són petits canvis o si hi ha un canvi sobtat més gran.

Fa ja casi bé un any i mig que em vaig jubilar. Ha estat el canvi més important de la meva vida en els darrers anys. Més que canviar de feina, que també ho vaig viure fa set anys. De llevar-te, haver de llevar-te, cada matí a ¼ de 7, a no tenir despertador. D'haver de moure’t en un mon on reps indicacions i ordres, on has de coordinar equips de professionals i resoldre els problemes diaris, a estar amb tu mateix i a haver de reorganitzar la teva vida amb la teva família.

És evident, per a mi, que aquest canvi ha estat en moltes coses positiu. Magnífic diria, sense cap ombra de dubte ni cap penediment d’haver-ho fet. Però, sempre posem peròs, la nova situació vital requereix afrontar-la amb intel·ligència i sensibilitat. Aquest canvi m’ha fet tenir més present que estic entrant en la recta final de la meva vida amb les meves capacitats prou actives. Cap novetat, ja ho sabia. Però ara ho tinc més present. No em genera por ni angoixa. És un repte a afrontar amb saviesa i sensibilitat.

La salut va entrant amb més força al dia a dia. Molts anys de la meva vida “gastant” poca sanitat i, ara, s’incrementa el consum. Normal, la màquina es va queixant, poc encara, del desgast patit. Però canviar els hàbits de salut és un dels canvis que, a mi, no em resulta especialment fàcil. Busco un pretès equilibri entre cuidar-se més sense renunciar a coses que et fan sentir bé en la nova situació.  I pot ser que en aquest any i mig jubilat el que menys m’està preocupant és el reajustament de la relació de parella. Tots dos jubilats, ella amb un any més d’antiguitat a la jubilació, podria haver estat una dificultat en l’harmonització de les nostres vides. Hi ha literatura popular al respecte. La veritat és que l’adaptació està sent bona, sense problemes especials. Ha calgut que anem integrant noves rutines domèstiques a càrrec de cadascú i, diria que, això ja està quasi fet.

Les dificultats estan, per a mi, en establir un patró diari, de caire general però flexible, d’ocupació del temps personal. La lectura ha agafat un espai important del meu dia a dia. Llegeixo moltíssim més que abans. L’exercici físic ha aconseguit fer-se un forat i tenir un espai d’una hora, 3 o 4 dies a la setmana. Però la TV ha agafat un espai més gran del que voldria, mentre ens costa agafar ritme i anar més sovint al cinema.

I Pamplona si que s’ha mantingut com una activitat constants. Mantenim les anades mensuals amb l’avantatge de poder viatjar fora del cap de setmana. I el pis a Pamplona, a mi, em fa trobar-me millor. Per primera vegada estem a casa nostra que, a més a més, ha quedat molt còmoda i bonica.

La col·laboració amb la Fundació PAUMA, a Pamplona, és un altre aspecte que em satisfà, tot i que les col·laboracions a distància mai acaben d’agafar el ritme i la intensitat que un voldria.

Els temes no resolts, aquelles idees que tenia al cap per fer al jubilar-me i que no he posat en marxa, o amb molta menys intensitat de la prevista crec que em preocupen en la mesura que el temps va passant, “tempus fugit.” I en aquest apartat em trobo en temes com l’escriure. M’agrada, però em costa. Davant el paper en blanc em costa arrencar a posar alguna cosa que a mi m’interessi i em convenci.

Al final busco poder-me sentir prou satisfet de com visc, i no sempre és fàcil. Crec que vaig progressant adequadament, però que encara necessito millorar.

 

Barcelona, 29 de febrer de 2020

 

Adaptarse a la vida

No es tan fácil adaptarse a las nuevas situaciones. Quizás es la edad. Tiene su lógica que la acumulación de años y, con ellos, de hábitos, costumbres, manías, …me haga más refractario a los cambios que llegan y que se me ponen delante dejando pocas, o ninguna, opciones para ignorarlos. Debe depender también de si se trata de pequeños cambios o de si hay un cambio repentino más grande.

Hace ya casi un año y medio que me jubilé. Ha sido el cambio más importante en mi vida en los últimos años. Más incluso que el cambio de trabajo que también viví hace siete años. Pasar de levantarte, tener que levantarte, cada mañana a las seis y cuarto, a no tener despertador. De moverte en un mundo donde recibes indicaciones y órdenes, donde debes coordinar equipos de profesionales y resolver los problemas cotidianos, a estar contigo mismo y tener que reorganizar tu vida con tu familia.

Es evidente, para mí, que este cambio ha sido en muchos aspectos positivo. Magnífico diría, sin ninguna sombra de duda ni de arrepentimiento por haberlo hecho. Pero, siempre ponemos peros, esta nueva situación vital requiere afrontarla con inteligencia y con sensibilidad. Este cambio me ha hecho tener más presente que estoy entrando en la recta final de mi vida con mis capacidades suficientemente activas. No es una novedad, ya lo sabía. Pero ahora lo tengo más presente. No me genera ni miedo ni angustia. Es un reto a afrontar con sabiduría y sensibilidad.

La salud va entrando con más fuerza en mi día a día. He pasado muchos años de mi vida “consumiendo” poca sanidad y ahora se incrementa el consumo. Normal, la maquinaria se va quejando, todavía poco, del desgaste sufrido. Pero modificar los hábitos de salud es uno de los cambios que, a mí, no me resulta especialmente fácil. Busco un pretendido equilibrio entre cuidarse más y no renunciar a cosas que te hacen sentir bien en la nueva situación. Y quizás en este año y medio de jubilación lo que menos me está preocupando es el reajuste en mi relación de pareja. Los dos jubilados, ella con un año más de antigüedad en la jubilación, podía haber sido un obstáculo en la armonización de nuestras vidas. Hay literatura popular al respecto. La verdad es que esta adaptación está siendo buena sin problemas especiales. Hemos tenido que ir integrando nuevas rutinas domésticas a cargo de cada uno de nosotros y, diría, que esto está casi hecho.

Las dificultades están, para mí, en establecer un patrón diario, de carácter general, pero flexible, de la ocupación del mi tiempo personal. La lectura ha cogido un espacio importante de mi día a día. Leo muchísimo más que antes. El ejercicio físico ha conseguido hacerse un hueco y tener una hora tres o cuatro días a la semana. Pero la TV ha invadido un espacio mucho más grande de lo que querría, mientras me cuesta coger el ritmo de ir más al cine.

Y Pamplona si que se ha mantenido como una actividad constante. Mantenemos los viajes mensuales, con la ventaja de no tener que viajar en fin de semana. Y el piso de Pamplona, a mí, me ayuda a estar mejor- Por primera vez estamos en nuestra casa que, además, ha quedado muy cómoda y bonita.

La colaboración con la Fundación PAUMA, en Pamplona, es otra de las actividades que me satisfacen, aunque las colaboraciones a distancia nunca acaban de coger el ritmo y la intensidad que uno querría.

Los temas no resueltos, aquellos proyectos o ideas que tenía en la cabeza para hacer una vez jubilado y que no he puesto en marcha, o con mucha menos intensidad de la prevista creo que me preocupan en la medida que el tiempo pasa, “tempus fugit” Y en este apartado incluyo temas como el “escribir”. Me gusta, pero me cuesta. Delante de la hoja en blanco me cuesta empezar a escribir algo que me interese y me convenza a mí mismo.

Al final busco poderme sentir suficientemente satisfecho de como vivo, y no siempre resulta fácil. Creo que voy progresando adecuadamente, pero aún necesito mejorar.

 

Barcelona, 29 de febrero de 2020

 

 

 


 

Escribir un nuevo comentario: (Haz clic aquí)

123miweb.es
Caracteres restantes: 160
Aceptar Enviando...

Montse | Respuesta 03.03.2020 09.12

Aquest blog és per estar ben orgullós, un espai tan íntim i tan compartit. Felicitats

Ramon Nicolau Nos | Respuesta 02.03.2020 16.22

M'encanta la teva lucidesa i sinceritat en aquest text. Tot i que encara no he fet el pas, em sento molt proper i identificat.

Marga | Respuesta 01.03.2020 21.00

Visitar als amics de comarques podria ser una activitat satisafactòria, pels amics de comarques, sens dubte ho seria.....

Pere Rueda | Respuesta 01.03.2020 10.12

En esta nueva etapa no es baladí tener una pequeña actividad "semi-intelectual", relacionada o no con la trayectoria profesional anterior (en tu caso PAUMA)

Pere Rueda | Respuesta 01.03.2020 10.10

El darrer punt i seguit té un matís d'escola "progressa adequadament". No està gens malament per portar poc temps de jubilat !!!.

Eduard | Respuesta 01.03.2020 00.39

Sento aprop moltes de les teves pensades, em fa por però què em trobaré quan em jubili i si el soroll de les meves pensades serà tant dolç com el de les teves

luis | Respuesta 29.02.2020 15.41

Interesantes e íntimas consideraciones. Continúa escribiendo

Ver todos los comentarios

Comentarios

03.03 | 09:12

Aquest blog és per estar ben orgullós, un espai tan íntim i tan compartit. Felicitats

...
02.03 | 16:22

M'encanta la teva lucidesa i sinceritat en aquest text. Tot i que encara no he fet el pas, em sento molt proper i identificat.

...
01.03 | 21:00

Visitar als amics de comarques podria ser una activitat satisafactòria, pels amics de comarques, sens dubte ho seria.....

...
01.03 | 10:12

En esta nueva etapa no es baladí tener una pequeña actividad "semi-intelectual", relacionada o no con la trayectoria profesional anterior (en tu caso PAUMA)

...